Context històric

El carlisme és un dels fenòmens més interessants de la història contemporània d’Espanya i Catalunya. S’origina arran del problema successori plantejat per Ferran VII. El fet de no tenir fills barons va fer que Ferran VII abolís la Llei Sàlica, que impedia de regnar les dones, a través de la Pragmàtica Sanció (1830). Amb aquesta decisió, el rei deixava oberta la successió a la seva filla Isabel.

La jugada de Ferran VII fou rebutjada per Carles Maria Isidre, el seu germà, que aspirava a la corona. Ell i els seus seguidors sempre consideraren il.legal la Pragmàtica Sanció i van fer valer els seus pretesos drets a la successió.

S’obria així un conflicte dinàstic dins la família dels Borbó, que encara perdura avui en dia. Els descendents de la branca de Carles Maria Isidre, els carlins, es consideraren legítims aspirants a la Corona d’Espanya.

Les aspiracions carlines es concretaren en tres guerres i diversos intents per fer-se amb el poder, usurpat, segons ells, per la branca descendent d’Isabel de Borbó.

Les guerres carlines no foren només conflictes dinàstics, sinó lluites polítiques entre dues concepcions polítiques oposades.
Els carlins eren defensors de la tradició (a la que al.ludien per legitimar els seus drets) i dels seus valors inherents (Déu, Pàtria, Furs, Rei); consideraven el liberalisme una doctrina de la nefasta modernitat i , per tant, eren radicalment contraris a les reformes polítiques liberals.
Els liberals, en canvi, apostaven per la modernitat i el progrés, d’acord amb els nous corrents que es vivien al món desenvolupat.

Durant la 1a. República espanyola es produïren els següents fets a Cardedeu:

(Extret de: Cardedeu. Gran Enciclopèdia Catalana)

El 1873, l’any de la Primera República, els carlins entraren a Cardedeu en diverses ocasions, en una de les quals, el 28 de maig, cremaren els arxius municipals. El dia 6 de novembre tornaren a la vila, comandats pels seus capitostos, Miret i Huguet, i incendiaren l’església, la casa de la vila, la casa del batlle i l’estació, mentre que una quarantena de liberals es refugiaren al campanar. Els reforços del batalló de Tarifa, de Granollers, que els havien de socórrer, es retiraren covardament sense donar-los ajuda. Aleshores, els assetjats al campanar es rendiren, però no els fou respectada la vida, com se’ls havia promès, sinó que foren afusellats al cementiri de Vilamajor. Al poble li fou duplicada la contribució que exigien i li fou imposada una multa d’onze mil duros

Del Bloc ‘Història de Vilamajor‘:

A final d’octubre de  1873, es van tenir notícies que les forces carlistes procedents de les comarques muntanyenques  es dirigien cap al Vall`s amb els seus caps Francesc Savalls, Huguet i Martí Miret.  El dia 6 de novembre van ocupar El Figaró, la Garriga, Llerona  i vorejant Granollers arribaren a Cardedeu vora les 18 hores.

Els carlins, amb una força aproximada d’un 2500 homes, es varen d’haver d’enfrontar amb uns 40 homes els quals es varen refugiar  a la zona compresa entre l’ajuntament, els murs de l’església i el seu campanar. Les forces carlistes es varen allotjar a les cases cardedenques  i obligaren als seus veïns a recollir llenya per fer una foc que cremés els indrets on es trobava la resistència.

Malgrat el foc i el fum, que va cremar l’ajuntament, l’església, la casa de l’alcalde, l’estació i la casa del cap dels sitiats; els rebels varen resistir tota la nit a dalt de la torre del campanar, just on no arribava ni la calor ni el fum del foc.

Finalment i després de 18 hores de lluita, es varen rendir. Foren col·locats en files de dos i varen ser conduïts fins a Llinars on el poble sencer es va interessar per la vida dels “herois” (alguns es van salvar gràcies a la participació de persones influents). Poc després, la resta de rebels foren traslladats fins a Sant Antoni de Vilamajor.

Reunits en la casa consistorial de Sant Antoni, els carlistes varen decidir  que els 22 rebels fossin escoltats en confessió i que a les sis de la tarda fossin traslladats des de Can Riera fins al cementiri, en mig de dues files de carlistes que  il·luminaven el camí amb torxes, on foren afusellats de tres en tres, més un que fou mort pel camí quan intentava fugir.

Entre els morts hi havia Ignasi Assama, el seu pare Elies, el secretari de l’ajuntament Eduard Llorens i 16 persones més. Tres (els darrers ) varen lliurar-se d’una mort segura quan Martí Miret els va perdonar, incorporant-se a la llista de persones de Cardedeu que foren ostatges dels  carlins (com l’alcalde Pau Jobany).

Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dimecres 7 de novembre de 1973, pàgina 39